En Jaume Solà i Brossa té noranta-dos anys. Va néixer a Sant Llorenç i hi ha viscut sempre. Era de Cal Ramonet, però quan es va casar va travessar el carrer per anar-se’n a Cal Nofre. Té dos fills i quatre néts. Després de treballar tota la vida als telers, ara que està jubilat conserva un bon estat de salut, a pesar de l’edat. És una de les persones més grans de Sant Llorenç, però les seves paraules encara traspuen una vitalitat sorprenent. Des de casa seva, fem una passejada per la seva vida i per com ha anat canviat el poble en aquests anys. Com a tots els de la seva generació, la guerra civil li va marcar la vida. Ell va passar-se-la tota al front. Però a pesar del record punyent, sempre hi ha lloc per alguna anècdota. I perquè ens expliqui quin és el secret per arribar als noranta-dos anys. |
|
|
Vostè és una de les poques persones nascudes a Sant Llorenç que té més de noranta anys. Com es fa per arribar-hi i conservar-se tan bé? |
Va com va, això. Anar vivint i tirar endavant. Ara em donen la pensió, però a mi m’agradava més treballar. |
|
Ara, tot el dia a la vora de l’estufa, no sé què fer. Com a molt, surto una estona a passejar. Abans, encara feia una mica de pagès, però ara sóc massa vell. |
En les últimes setmanes, algun dia ens hem llevat amb el poble ben emblanquinat. Ara no és gaire habitual que nevi a Sant Llorenç, però fa uns anys no era tan estrany.
Ha canviat el temps, comparat amb quan vostè era petit? |
Quan jo era petit, feia més fred. Quan tornàvem d’estudi [a l’actual Casa de Cultura], en comptes de passar pel carrer Nou, baixàvem pel riu, i riera avall, fins al “matadero”. Era ben glaçat. I un glaç, que encara que hi tiréssim un roc, no es trencava, no. I allà al salt del riu, hi havia uns caramels de glaç de mig metre. |
Al llarg de la seva vida, vostè deu haver vist canviar moltes coses al poble. |
A casa meva, érem vuit germans i la mare, que va quedar viuda aviat. Abans, en aquest carrer, a la casa que hi havia menys canalla, eren sis o set. I ara, guaita: a cada casa n’hi ha dos. I a dues o tres, només un. Això ha canviat al cent per cent.
Jo vaig veure posar llum als carrers i a les cases, quan devia tenir deu o dotze anys. També vaig veure els primers cotxes. Hi havia un camió que venia de Monistrol, i quan passava, tota la canalla cridava: “Ja baixa el camió!”. Perquè llavors, aquí, només hi havia una tartana, que portava la gent cap a Sabadell. Més tard van posar un auto, i després, La Vallesana.
|
Creu que es vivia millor quan vostè era jove o ara? |
Es viu molt millor ara, perquè la gent gran cobra! I llavors, no es cobrava la pensió. Per això havíem de viure plegats, perquè l’un ajudava l’altre. (...) Els pares vivien amb els avis. L’àvia ens cuidava a tots. Érem vuit, i encara n’hi portaven dos o tres de Ca l’Etxovino! I la meva mare havia cuidat els de Cal Carreras, de Cal Silvestre... En posava dos en un bressol, mentrestant els gronxava i encara feia mitjons! Tot alhora.
Abans, de misèria n’hi havia molta. La casa que tenia llenya, ja tenia molt. (...) Però llavors, amb els telers, la gent va començar a guanyar duros. Tothom qui demanava feina a la fàbrica, si hi anaven un divendres, els deien: “Dilluns ja podeu venir!”. Uns a escombrar, els altres a fer rodets, els altres a fer bitlles... per a tothom hi havia feina. Ara costa més trobar feina a Sant Llorenç, però es viu millor.
|
A vostè li va tocar viure la guerra de ben a prop... |
Quan jo era xic, amb la guerra del catorze, a la xocolata sortien cromos de la guerra. I jo me’ls mirava i li deia a la mare: “Oi, mare, que no hi hauré d’anar mai, jo, a la guerra?” I ella em deia: “Com que jo sóc viuda, ja et lliuraré”. Però hi vaig haver d’anar quatre o cinc anys.
Amb la guerra ho vam passar molt negre. Va començar quan feia un any que jo havia acabat la mili. Vaig passar la frontera cap a França, i de França, vaig anar a San Sebastián, i cap a Burgos. I vaig anar al front a Teruel.
Allà a Teruel, un dia vaig veure tot de xicots que els havien fet presoners. Els van posar en unes “chabolas” i els van matar allà dins. Jo era amic d’un xicot jove que era capellà, i em va dir: “No hi ha dret, amb això que han fet!” I jo li vaig contestar: “No, no hi ha dret. Però la guerra porta a això.” (...) A la guerra, l’un acusava l’altre: que si els feixistes, que si els rojos... però tots eren dolents. No n’hi havia cap de bo, tots feien disbarats. Una guerra és dolenta, però una guerra civil, encara és pitjor.
|
Creu que a la gent jove que no ha viscut la guerra, li costa fer-se’n a la idea del que va representar? |
Ni s’ho creuen! Fa temps, el jovent del carrer venia aquí a casa, a la vora del foc. I amb un home que es deia Pepet, que ja és mort, en parlàvem, de la guerra. Sempre parlàvem del mateix, del front. I aquella canalla... L’un mirava l’altre, es posaven a riure i ja marxaven! Jo pensava: aquesta canalla n’hi s’ho creu.
En Jaume ens podria explicar moltes més coses, i ben segur que no ens cansaríem d’escoltar-lo. De moment, però, ens hem acostat a una trajectòria personal que ens il·lustra una època de la qual en queden pocs testimonis. Les seves vivències no surten a cap llibre d’Història, però no per això són menys interessants. Al cap i a la fi, són les persones anònimes, una a una, qui fa la Història.
|
Elisenda Rovira |
|
