tornar al menú de les entrevistes

Fotografies que parlen de bones estones. Cançons compartides sota el sostre d'una barraca mal il·luminada. Cartes de comiat amb els millors desitjos. Això és una part del que li queda a la Carme Roma d'un viatge a Nicaragua. És la part tangible, la que es pot veure a simple vista. Però conviure un mes amb una família de camperols a milers de quilòmetres d'aquí, en una comunitat sense aigua corrent ni telèfon, amb persones que no han vist mai un avió... aporta moltes més coses.

Va ser el primer viatge de la Carme a l'Amèrica Central, l'estiu del 2002. Ella tenia clar que volia anar al Perú, un país que l'havia atret des de sempre, però no amb una agència de viatges, sinó d'una manera que li permetés viure , i no només veure, el lloc on anava. Va adreçar-se a Setem, una ONG que feia estades a països del sud. Al Perú no en feien, però sí a molts altres, i es va decidir per Nicaragua. L'any següent va tornar a creuar l'Atlàntic, però aquesta vegada per anar de ruta per Chiapas, Mèxic. I aquest estiu ha estat a El Salvador i Guatemala, per altres motius i amb un tipus de viatge potser més “tradicional”. De tot plegat n'han quedat un munt d'experiències.

Quines expectatives tenies abans de marxar a Nicaragua?

Aquesta ONG mateix t'organitza un curs previ perquè sàpigues què vas a veure, i per conscienciar la gent que no vas a salvar el món ni res d'això, sinó que vas a veure un país que és totalment diferent al què tu estàs acostumat. Llavors, les expectatives una mica ja et vénen donades. I crec que això està bé. Per no endur-te sorpreses.

Però, tot i haver-te preparat i que t'hagin informat, suposo que en arribar allà hi ha igualment un xoc...

És xocant, perquè tu saps la informació “de llibre”. Però no ho has vist, no ho has viscut, és en el moment que ho veus i ho vius que te n'adones de la situació en què estan. Primer tot és una experiència nova, tot és fantàstic, entre cometes, tot és una sorpresa. Però després penses: ostres, tu, que jo me'n torno cap al meu país, però aquesta gent es queda aquí, en aquestes condicions, les vint-i-quatre hores del dia i els tres-cents seixanta-cinc dies de l'any. Llavors reflexiones i dius: tela!

Com va ser el contacte amb la gent?

En aquests camps de treball ho vius i ho comparteixes tot amb ells, perquè t'acullen com si fossis de la família. Quan ets allà, t'adones que no ets ningú per a ensenyar res, sinó que senzillament vas a compartir amb ells hores, i dies... Tan fàcil com això, anar a Nicaragua per conviure.

I ells com et veuen, a tu?

Bé, això em va crear un dilema, quan era allà. Pensava: realment fem bé, venint aquí? Ells saben que tu, en teoria, estàs més bé que ells. A aquesta gent els convé veure que hi ha gent que està millor que ells? Et diuen: tu cada dia també vas al pou a buscar aigua? I dius no, jo obro l'aixeta... Pel que vaig veure jo, són gent que, en general, tenen l'autoestima molt baixa. Quan no els hi arriba un huracà, és un terratrèmol, quan aixequen el cap i diuen: “vinga, va, som-hi”, és un any que no plou gens i la collita se'ls en va en orris... Són conscients que tenen poc, però com que el poc que tenen han lluitat tant per tenir-ho, s'ho estimen amb bogeria. El fet de lluitar sempre, de ser tant perseverants, fa que, tot i que sàpiguen que hi ha una altra realitat diferent, tampoc l'envegin.

L'any següent vas repetir a l'Amèrica Central, però amb una mena de viatge una mica diferent...

A Chiapas també comparties amb la gent d'allà, però més amb gent de la ciutat, i no eren les vint-i-quatre hores del dia. Dormíem en cases, però allà sí que anàvem “de visita”, era més vist des de fora. En canvi, en un camp comparteixes moltíssim amb una família, però és el que et dic, jo no sé fins a quin punt fas bé. Realment, és una visió egoista, però de vegades en treus més tu d'aquestes persones que ells de tu. És com dir: vinc a omplir-me de valors... Tot i que els valors els tens, però de vegades una mica amagats, i et tornen a aflorar. Jo no sé fins a quin punt és bo aprofitar això de la gent, penso que la realitat d'un país la pots veure de moltes maneres diferents.

I quan arribes aquí, què en queda de tot això? També hi ha xoc en tornar?

La sensació és que aquí som capitalistes i anem a mil per hora tot el dia. Que ens deixem perdre moltes coses del dia a dia perquè hem d'arribar a tal hora a la feina, a tal hora a tal lloc... Jo sempre ho dic: aquí potser tenim més diners, però allà tenen més valors. Allà els veus que no tenen ni un duro, però són feliços i riuen. Els nens, pel carrer, són els més feliços del món. Allà vaig veure riure els nens com no els he vist mai aquí. Mai. I sense tenir res, amb una pedra, amb un pal. Aquí ho tenen tot, i ploren constantment. Això és el que et fa dir: ostres, alguna cosa ens està passant aquí en quant a valors... Perquè els diners potser ens estan fent perdre el nord una mica. Són les coses aquestes que vas aprenent al dia a dia, el que fa que diguis: bé, m'ho quedo i ho intento aplicar a la meva vida d'aquí. Jo no he continuat en projectes ni m'he apuntat a cap comitè per intentar que Nicaragua i Mèxic evolucionin, perquè penso que hi ha prou feina a fer aquí per anar a l'altra punta del món a “salvar” el que nosaltres des d'aquí ens pensem que tenen malament. Quan ets aquí i no ho has vist mai, penses: “pobrets”. I quan ets allà dius: doncs jo no sé qui és més “pobret”, eh?! Econòmicament, està claríssim, però en quant a persones... no ho sé. A vegades acabes pensant que ho som més nosaltres.

Per la Carme, el que fa un país és la gent. Assegura que conèixer gent diferent i maneres de fer diferents l'ha ajudat. “...És allò que diuen de les experiències de vida que et van fent”. Sentir-la fa reflexionar. “Conèixer coses noves t'obre la ment, i et fa relativitzar quan tornes aquí”. Tota una lliçó de vida.


Elisenda Rovira