A Catalunya hi ha més de vuit mil presos, segons el Departament de Justícia, i es calcula que el 2010 n'hi haurà més d'onze mil. L'increment de la població reclosa fa que calguin noves presons, però això sovint xoca amb l'oposició dels ciutadans: sembla que ‘presó' s'associa a perill i a problemes i, per tant, com més lluny millor. Més enllà de la protesta, però, de les presons en sabem ben poca cosa.
Conèixer aquest món des de dins és un ‘privilegi' reservat a pocs. Per això, l'Íngrid Gibert no va desaprofitar l'oportunitat de fer les pràctiques en un centre penitenciari. Estudia el darrer curs d'Educació Social a la Universitat Autònoma , i des de l'octubre fa les pràctiques al Centre Penitenciari Quatre Camins, a la Roca del Vallès. Per ella, va ser una manera de posar-se a prova, de saber si estava preparada, però sobretot d'involucrar-se per ajudar a persones que ho necessiten. |
|
|
Què vas sentir en entrar per primera vegada a la presó? Vas tenir por? |
Els primers dies, entrar allà és una sensació súper rara. Sents que et miren, que t'observen, i al principi impacta molt. No tenia por que em fessin alguna cosa, però sí respecte, molt respecte. Si entrava i hi havia interns al mòdul, gairebé no m'atrevia ni a mirar-los a la cara, me n'anava directe cap al despatx dels educadors. També impacta veure la seguretat que hi ha. Una porta no s'obre fins que no s'ha tancat l'altra, i a totes hi ha càmeres. Si no vas amb la identificació, o no et coneixen, no t'obren la porta. S'ha d'anar en compte: has de vigilar com vas vestida, perquè allà tot són homes; no pots parlar de tu, no pots dir on vius, no pots explicar res de la teva vida... Això és bàsic. Amb els dies, però, t'hi acostumes: ara entro allà com qui entra a qualsevol lloc. |
Quina és la teva tasca allà? |
Al mòdul on estic jo, molts ja surten a treballar a fora, i allà dins tampoc és que hi passin molt de temps. Per tant, la feina de la meva educadora, que es la que també faig jo, és sobretot burocràcia. L'educadora és la que s'encarrega de fer els informes per passar-los al jutge, que és qui concedeix els permisos.
Principalment, el contacte directe que tinc amb els presos és a les tutories. L'educadora cada dia de la setmana dedica unes hores a atendre'ls. Pot ser per qualsevol problema que vulguin parlar, des de comunicar-los si els han concedit un permís o no, fins a una tutoria perquè algú està preocupat per qualsevol tema. També ens encarreguem de concretar les visites amb el metge, i d'ajudar-los si han de sortir i agafar un autobús, mirant la línia que han d'agafar, i coses així.
|
Com és el tracte amb els presos?
|
Aprens a tractar-los com de tu a tu. Els primers dies em pensava que a mi allà se'm menjarien. Els sents parlar, i et vénen amb el cuento de la llagrimeta, que han de sortir i trobar una feina per ajudar la seva família... i te'ls creus, realment te'ls creus. No perquè siguin mala gent, però en saben, de fer això. D'altra banda, els hi costa molt confiar. Van amb peus de plom, s'han sentit enganyats per tot arreu i no confien en ningú, els costa molt. Ells pensen: perquè tu has d'estar fent alguna cosa bona per mi? Quin interès hi tens?
|
Creus que el sistema de reinserció és efectiu?
|
No. A veure, la feina que es fa a dins, és clar que és profitosa, però hi ha casos que són molt difícils, que és inevitable que hi tornin a caure quan surtin a fora. Si tu estàs allà dins perquè no tenies diners i vas haver de robar, i un dia et van enganxar i et van fotre allà dins, si quan surtis no tens res, què faràs? Ho tornaràs a fer, no? Hi ha gent que a fora no hi té res. S'intenta que tothom que surti d'allà tingui una feina, que ningú surti amb les mans al cap, però hi ha casos que no és possible... Això és dur, perquè penses que allà dins estàs fent un treball que a fora es pot espatllar pel simple fet que no tenen res.
|
Després de l'experiència, t'agradaria dedicar-t'hi en un futur?
|
...És fotut. Sí que m'agradaria treballar-hi, havent-ho provat ho he vist, tot i que allà dins hi ha coses que no m'agraden i em plantejo si he de treballar en un sistema en què no crec gaire. És el que ens diuen a la carrera: quan surts, tot és molt utòpic i sembla que hagis de canviar el món... però realment penses: tu vols treballar en un lloc així? Però jo penso que si no hi ets, no hi podràs fer res. Potser almenys si hi ets, encara que només facis una petita cosa, almenys ajudaràs algú.
De vegades, la vocació xoca amb la realitat. L 'important, però, és no perdre les ganes ni l'optimisme per millorar aquelles coses que estan al nostre abast. Diuen que si cadascú hi posa un granet de sorra, es poden moure muntanyes. De moment, sigui des de la presó, com a cap de l'Agrupament Escolta de Sant Llorenç o com a voluntària en altres esdeveniments, la Íngrid ja n'hi ha posat uns quants, de granets. . |
| |
|
