L’octubre de 1564 el rei d’Espanya Felip II, a petició de “los prohomens e síndichs de les parròquies del castell e terme de Sant Llorenç Çavall de la Pera”, concedí privilegis al poble. Entre aquests hi havia el dret d’elegir batlle amb jurisdicció civil i criminal i el de tenir notari. Tres anys després, l’any 1567, s’iniciava amb el llibre d’òbits la col·lecció de llibres sacramentals de la parròquia de Sant Llorenç i la sufragània de Sant Feliu de Vallcàrcara, que amb llurs sèries de bateigs, casaments i defuncions, permeten conèixer l’evolució de la població.

En el 1599 Felip III de Castella confirmà els drets i privilegis atorgats 35 anys abans per son pare. La Universitat de Sant Llorenç, que llavors elegia batlle i síndic, era la institució política que administrava el poble. Aquest vivia un segle de prosperitat als masos i per aquest motiu, fins a mitjan segle XVII, acollí nombrosos immigrants procedents de França.

La societat catalana del barroc, assotada per constants partides de bandolers fou molt violenta. La més afamada era la de Perot Rocaguinarda, que actuà entre 1602 i 1611 amb el concurs de Joan Muntada, anomenat “el minyó de Sant Llorenç”. Aquesta partida de bandolers va ser combatuda des del poble pels sometents de la “Unió”.

L’any 1639 la Universitat de Sant Llorenç convocà Consell General per pagar 400 lliures als soldats que participaven en la guerra contra França des del comtat del Rosselló. Seguidament, el 1640, esclatà la Guerra de Secessió en un país assolat per penúries i pestes, el qual acabà perdent les terres del nord, que van annexionar-se a França com a conseqüència del Tractat dels Pirineus.
En el darrer terç del segle XVII Catalunya aconseguí un important creixement econòmic conseqüència de la manufactura i l’exportació de teixits com els que produïen els paraires llorençans.