A l’alta edat mitjana, després de la dominació àrab que acabà amb el bisbat d’Ègara, el territori de Lacera s’estructurà entorn el Castell de Terrassa com a part del comtat i bisbat de Barcelona. Tal i com succeí amb la resta del Vallès, Sant Llorenç es caracteritzà per la petita propietat al·lodial d’explotació familiar i per la dependència comtal de les terres no colonitzades (les anomenades “terres fiscals”).

El conreu de la vinya ocupava noves zones artigades. A mitjan segle X ja trobem documentat el terme de Latera o Lacera esmentat en diferents transaccions que informen de llur colonització i de l’existència de vinyes. En un document de l’any 978, s’esmenta el Castell de la Pera, al límit del comtat de Barcelona amb el de Cardona, el termenal del qual determinava el municipi.

L’any 975 Borrell II, comte de Barcelona, va vendre els altars del Munt al monestir de Sant Cugat del Vallès. El Munt es constituí l’any 1013 en monestir benedictí. El Monestir de Sant Llorenç del Munt esdevingué l’altre poder feudal de l’entorn ja que va imposar l’emfiteusi als pagesos de la Vall de Mur i de la capçalera de la Vall d’Horta, protegits pel castell de Rocamur i amb l’esglesiola de Sant Pere de Mur.

Restes del castell de la Pera

Així el cenobi del Munt dominava una part del terme que era format per masos aïllats, mentre que el senyor del Castell de la Pera dominava les altres dues parròquies (la de Sant Llorenç i la de Sant Feliu de Vallcàrcara) i també posseïa la Torre de Lacera.