Malgrat que en les eleccions generals tornaren a guanyar còmodament les dretes, l’alçament del 19 de juliol de 1936 d’una part de l’estament militar va ser sufocat a Barcelona i a tot Catalunya per milicians armats. Això va crear una nova relació de poder i el Comitè de Milícies Antifeixistes del poble es féu amb el control de la situació. Els membres del Comitè varen respectar la vida de totes les persones llorençanes però destruïren els símbols religiosos tot provocant el pànic entre la gent d’ordre, sobretot arran de l’assassinat a Barcelona de destacats industrials. Només un forner llorençà resident a Rubí fou assassinat al poble per un escamot rubinenc. Llavors algunes significades persones de la dreta decidiren amagar-se fora del terme.

El Comitè, de majoria cenetista i línia faista, endegà una nova economia basada en la col·lectivització de les indústries tèxtils i la creació de cooperatives de producció com les de paletes o boscaters. L’Ajuntament presidit pel rabassaire Francesc Solà i el cenetista Josep Castella emprengué importants obres públiques com ara l’ampliació de la Plaça Major i el sanejament i urbanització de diferents carrers. S’implantà l’Escola Nova unificada per a nois i noies amb dos centres escolars en funcionament. El nom del poble es canvià pel de Ripoll del Vallès i s’emeté moneda pròpia de curs local. S’acollí a més d’un centenar de refugiats i es racionaren els consums.

L’evolució de la guerra portà la successiva mobilització de lleves i molts llorençans s’emboscaren per evitar el front de guerra o, sobretot en el darrer període, per passar a les files enemigues des del front o des de França, ja que al poble s’organitzà una xarxa d’evasió. Aquestes desercions provocaren la intervenció dels carrabiners, amb fortes pressions i tortures sobre els familiars dels desertors i la condemna a mort i execució del propietari del mas Saladelafont, acusat de traïció per amagar emboscats.

Tot i que el poble no esdevingué front de guerra fins a l’entrada de les tropes d’ocupació el 29 de gener de 1939, una vintena de llorençans moriren o desaparegueren en accions de guerra, especialment a la batalla de l’Ebre o en la retirada, tot defensant la República.