A l’inici del segle XX a Sant Llorenç es vivia bàsicament de la indústria tèxtil, de la producció de vi, i de l’explotació del bosc per a obtenir carbó d’alzina. Tant en l’àmbit industrial com en l’agricultura, la classe obrera i els conreadors del camp, reivindicaren millores en els seus contractes. Més enllà de les disputes pel poder entre “blancs” i “negres”, amb episodis com la trencada d’urnes electorals o el desarmament de la guàrdia civil del poble, l’anhel d’emancipació de la classe treballadora s’obria camí en un poble de majoria conservadora i on el pes de l’Església era, encara, preponderant.

La vaga de les “Nou setmanes”, precedida per la de “Sant Joan” va posar en entredit la classe dominant. El desenllaç d’aquella lluita tingué conseqüències importants, com ara la creació de la Societat Anònima Llorençana per part dels vaguistes o la radicalització de les dretes liberals -els “fures”- que en la Dictadura de Primo de Rivera varen passar a formar part dels rengles del PUP, amb Pau Valls d’Alcalde, mentre que els catalanistes conservadors -coneguts com a “esquirols”- s’aglutinaren dins la Lliga Catalana.

La Unió de Rabassaires impulsada a Sant Llorenç per Francesc Solà, i el sindicat de la CNT liderat per Josep Castella, són el testimoni de l’organització del proletariat. En aquest període el poble es dotà d’equipaments com el Cafè Royal (1922), les Escoles (inaugurades l’any 1925), o el Patronat de Sant Josep que alçà el teló l’any següent.